Marató de Barcelona: un peu dintre i un peu fora

Avui ja després d’haver comprovat com molts de vosaltres heu odiat les escales aquests darrers dies, heu passat del metro a l’autobús uns dies per evitar-les, us esteu cuidant com mai, però aneu amb un somriure d’orella a orella i orgullosos del que heu aconseguit, sento una gran admiració per vosaltres. I és que si, puc dir que aquest cap de setmana passat vaig veure i viure com molts corredors, desconeguts i coneguts, disfrutaven i s’emocionaven aconseguint els seus reptes. I tot i que jo sols fos un acompanyant, un animador, un testimoni de luxe, no me n’he pogut estar d’escriure els sentiments que em van acompanyar durant el mateix, això si, mentre espero que compartiu les sensacions vosaltres, els veritables protagonistes.

 

Cert és que en aquest cas em posaré personal, doncs és la meva experiència viscuda la que més vividament puc mostrar, i per tant faré més emfàsi en la història dels meus companys i confidents aquests dies en Jaumega i el tato Sergio. Ara bé, també cal felicitar a molts més companys de club, els Jordi, Joan, Carles, Mario, Toni, Victor, Lluc, Ignasi i Ferran, sou maratonians, però per damunt de tot sou grans! També altres coneguts, que la marató no només entén de colors, he estat molt feliç d’anar seguint la vostra història i veure com amb més o menys patiment ereu capaços d’escriure-la amb final feliç, definitivament, esteu fets d’una altra pasta! Com diuen en les escenes de risc, no ho proveu a les vostres cases, només és per CAPs (Corredors Altament Preparats)!

 

 

Serveixi aquest punt també per felicitar a dos altres companys masques, el Xavi i el Bernal, que tot i que haguessin d’optar per la retirada, van tenir el valor de sortir en un diumenge complicat per córrer, n’estic segur que aviat ens trobarem en un nou repte per disfrutar-lo! També vull destacar un parell de coses que em van enamorar de la ciutat de Barcelona ahir, i no sols de gent de la ciutat comtal. L’ambient que es va viure des de l’animació, el públic va estar brutal, per fi es veu que la gent surt al carrer, i en més d’un punt la pell es va posar de gallina (sense ser maratonià!); així com el companyerisme que es respirava entre els corredors, en la marató no és tant important saber el temps que faràs, sino arribar, i si veus algú amb problemes pares a ajudar-lo, qui sap si el pròxim en passar-ho malament pots ser tu.

 

Centrem-nos doncs en la història que va viure el “PaceShadow” i els seus acompanyants! “PaceShadow”? Si, aquest “palabro” neix de dos anglicismes: “Pace” que vol dir llebre (el qui marca el ritme) i “Shadow”. Que qui és un shadow? Bé això és un tema a part… Segons un gran minimasca té una definició fàcil: “Son uns picats!!”. Però una més exacta us emplaço a la panxopèdia de la pàgina masca! Però bé, tornem al tema que amb qüestions terminològiques ens emboliquem… I ja ha començat la marató als peus de la muntanya de Montjuïc! Poc més tard ens trobem els primers membres del club en el punt de peregrinació habitual, la corba masca. El lloc on els nostres companys comencen realment la marató (malgrat situar-se quasi al km 20), doncs d’aquí en endavant tot és un torrent d’emocions.

 

 

Aquest any havíem preparat una “sorpresa sorpresa!”. Tenim la sort que els corredors passen doblement per davant de la corba masca. Venen per Meridiana i tornen per Concepció Arenal, de manera que podem donar encara més ànims a tots els valents. Doncs bé, gràcies al gran Bob, i de manera còmplice amb la secre Mak i la Sara vam decidir col·locar una pancarta d’ànim per la gent del club en aquest darrer carrer. El que no pensàvem que costaria tant penjar-la! Amb la guàrdia urbana donant instruccions (bé, tots sabíem que el que volien era vigilar els micos de Sant Andreu, oi Miquel?) i entre comentaris de “que venen els negres!”, “si si, però això ho hem de penjar!”. Finalment primer repte aconseguit, com podeu veure ben xula ens va quedar i la parròquia andreuenca bé la va disfrutar! Foto amb la família masca (bravo aquests animadors!) i a trencar-nos les mans aplaudint als corredors.

 

Mentrestant arribava el temps del segon repte… I és que entre ànims i ànims, tocava preparar-se per fer via amb en Jaume i en Sergio fins a la meta, uns 22km. Clar que ells ja en duien si fa no fa els mateixos! Temps per somriures, #postureo, anècdotes… Sabíeu que el presi shadow (Jaume) és amic intím del Juan Carlos Navarro? Allà estava l’home amb el bo de’n Roger Grimau esperant que passés en Jaumega per saludar-lo. O el nen amb el tambor pel carrer de València, això si que és fer afició! Passa rera passa arriben a la nostra poció màgica, la corba masca (que s’ho diguin al Navete i en aquest punt m’hi afegeixo… això ja no hi ha qui ho pari! A l’esquena duc un dorsal, “Som-hi! Ens veiem a la meta!”. I és que aquest és el missatge que vull transmetre als shadows i a la resta de corredors, energia positiva! Veig que el Sergio va molt fàcil, encara que toca “controlar el cavall”, el Jaume demana un xic de pausa, però anirem junts fins a Clot, que allà ens esperen reforços!

 

 

I a l’arribar-hi, sorpresa! És entrar en el barri de la Mel i: la bogeria! Primer moment de “gallina de piel”, la gent forma un corredor humà, que estreta la carretera, però et fa sentir com un ciclista pujant el Tourmalet. Repetiríem aquesta sensació uns km’s més endavant, a Glòries, senzillament brutal com sents el públic en aquests instants! I a l’altura de Camp de l’Arpa, amb l’entrada de les llebres de’n Jaumega els nostres camins es comencen a separar… Amb en tato anirem a seguir mantenint el ritme i mantenir les llebres darrera nostra. Missió aconseguida per Rambla prim i Diagonal. En aquesta avinguda comença a veure’s el patiment de molts corredors, avancem sense accelerar i per desgràcia faig l’única parada de la cursa per preguntar al Bernal, que acabava d’abandonar, per veure com es trobava… Ànims com deia més amunt noi! Diferent al cunyat de l’Alex, a qui també passem però veiem, que si, que aquest arriba fins al final!

 

I amb una calor que ens anava a fer pensar més en la platja que en córrer ens dirigíem cap al famós litoral… no sense una pujada d’adrenalina brutal! Ni més ni menys que els amics sabadellencs de l’Asociación Ciclista Monsieur Massó, animant a peu de canó, quina alegria em vau donar! Ara ja tinc energies per ajudar al Sergio a saltar el mur. I en aquest principi de desert, aquest any menys desèrtic que mai (no ho creieu així?), em trobo amb dos grans aliats. Els primers un dels grups musicals que hi ha al llarg del recorregut (gràcies a tots vosaltres, no sabeu el que animeu a tots els herois que corren i a la gent que dona energies des de la vorera), concretament de percussió, que es posen a tocar mentre corren amb nosaltres, E-NOR-MES! Les segones, unes dutxes, inesperades i miraculoses, encara que fins i tot en dies com ahir hi ha corredors que prefereixen no mullar-se, ja sabem que mai plou a gust de tothom… Nosaltres hi passem, la deshidratació està a l’ordre del dia, i tot remei per evitar-la és benvingut.

 

 

I si, ja estem en plena feina! I és que ens hem endinsat en la zona que diuen que s’ha de córrer, no només amb les cames, sino amb el cor i amb el cap. El salt al buit del km 30… La primera vegada que s’hi troba el meu acompanyant. I va “ben equipat” sens dubte! Aconsegueix mantenir el ritme ben bé tot el litoral, de fet fins a Marina ens mantenim davant de la llebre del 3:30, i no és fins a aquest km 35 que comença una suau davallada… Però el tato demostra que superarà la prova! Saltarà el mur, d’aixo no hi ha dubte! Que cal córrer fent un Radcliffe, es fa. Però això no hi ha qui ho pari, entrem a la zona “pelómetro”… Veient els símptomes de fatiga procuro animar més que mai, passem Arc de Triomf (preciós passar-hi per sota!) i encarem Ronda Sant Pere, braços amunt, demanant ànims del públic, sé que quan arribem a plaça Catalunya ja ho tindrà a la butxaca… És el punt d’inflexió!

 

I ja hi som! Fa temps que en Sergio no em parla, però sé que els pensaments i els sentiments van per dintre. Ja és maratonià, ara tot ha de ser cor… Li repeteixo el mantra “La marató ja està guanyada, el que queda és un regal, som-hi a disfrutar-lo!”. Encara que veiem com el ritme va baixant seguim sent dels que van progressant, el panorama és dur, la marató és duríssima! Realment he tingut la sort de conviure-hi aquest any, podent sentir-la com a espectador, el menor cansament et fa veure la cursa clarament i t’adones com aquests darrers kilòmetres son el cel però també ‘infern. Crec que durant tota la prova admiro els maratonians, però aquí és on us veig que us poseu la capa i “l’antifaz” i us convertiu en supercorredors. #BravoBravoBravo. I els pocs que tenen un xic més d’energia aprofitant per animar la resta, senzillament únic. És un punt en el que l’organització hauria d’estar a l’alçada, per evitar desgràcies, us recomano que llegiu aquesta carta d’un company dels CorreCatAgafo, els que hi ereu dintre segur que us sentireu identificats http://aecorrecatagafo.blogspot.com.es/2014/03/email-enviado-por-el-club-rpm.html?m=1.

 

 

I sense adonar-nos ja som a passeig Colom, després de passar pel centre, encarar via Laietana i sabem que sols ens queda Paral·lel. Encara tenim forces per saludar a la càmera del km40! Veiem que el “pace” s’escapa, però que importa això amb el que estem vivint? Ja ho tenim aquí! I fins i tot al final, quan sembla que ja no hi ha energies, les trobem per disfrutar de noves sorpreses. Qui ens havia de dir que compartiríem aquesta darrera avinguda amb un andreuenc, que viu a Alcalà d’Henares, però coneix als masques? El que no passi en una marató… Per cert, ens va demanar la samarreta masca. Fitxatge exòtic? Ja sabem que el lila fa furor… Parlen de lila, que me’n diu de rebrer un suport inesperat de l’Aleix i el Serra al 41? Gràcies nois, era just el que necessitàvem!

 

I finalment ja som aquí, a plaça Espanya! La meva feina ja està feta, però al tato encara li queda la darrera, i la millor, disfrutar del que ha fet! Segur que per tots els maratonians aquests darrers 192 metres son ben especials… La nostra premissa era clara, res d’sprints, sols disfruta! I així ho fa, animo des de l’altra banda de les tanques i acaba #fentunfandes… Com ha de ser! Cel tocat amb els dits, temps de 3:33, i primera marató finalitzada crack! I encara li queden dos sorpreses, la medalla amb la cara somrient dels voluntaris i la felicitació d’un company d’institut al crit de “Caba, Caba!”, ha entrat just darrera seu! Després ens retrobem, abraçada, emoció, alegria! Esperem a l’altre component de la barqueta, el Jaume. No tarda a arribar, sols 4 minuts després, un altre que fa la seva millor marca en la marató! Quin mèrit en un dia com avui, orgullós de vosaltres, visca els masques i visca els shadows!

 

Podria continuar, explicant sensacions, emocions, però ja m’ha sortit una crònica molt llarga… És cert, però és que una marató l’és! De tota manera em va encantar poder saludar i felicitar a uns quants de vosaltres en persona, la resta tingueu per segur que ho faré aviat! Estic orgullós de totes les companyes i companys que he vist preparar-se durant setmanes, durant mesos i han assolit el repte. Estic orgullós de la gent que per fi ha fet seva aquesta prova i transmet una positivitat brutal. Prenent-ne exemple pel dia a dia… Ja ho deia un company meu “Vull fer una marató”. I li vaig preguntar “Per què?”. Resposta: “Perquè si ets capaç d’acabar una marató, ets capaç de fer el que et proposis”. En prendré nota, malgrat tot d’això encara queda… Compteu amb mi per a que la pròxima sigui una festa, això sense dubtar-ho! Felicitats un cop més!

You may also like...

2 Responses

  1. Sergi ha dit:

    Que gran aquest “pacecronista” i enhorabona a tots els que la vau fer i gracies als animadors!

  2. orozco ha dit:

    Carai Fandes això sembla més aviat unes memòries! Tenir el Fandes corrent al teu costat a la marató és una garantía d’èxit. Felicitats a tothom!

Deixa un comentari