CURSA DELS DOS TURONS: la segona, a casa.

La segona de l’any ha estat la Cursa dels dos turons, una prova de muntanya que transcorre per pistes i corriols moianesos (catorze quilòmetres), amb inici i final a la capital de la nova comarca (si més no a nivell administratiu). Feia temps que li anava al darrera, però la coincidència amb alguna mitja camí de la marató sempre em feia desdir. Aquest any, com diu l’eslògan, sí he participat i ho he fet a la catorzena edició.

La valoració és excel·lent en tots els àmbits: l’organització impecable, el recorregut atractiu tant a nivell tècnic com del paisatge i l’ambient, de primera. La clau cal cercar-la en un projecte col·lectiu gestionat pel GEMI (l’entitat excursionista de Moià) i la voluntat de mantenir una mida humana (300 participants aproximadament). Clar que corro a casa i m’estimo el territori i la seva gent. Sóc parcial?

La cursa és una veritable muntanya russa (1030m acumulat) sense grans alçades, però que obliga a un esforç constant i fins i tot hi ha trams en els quals cal ajudar-se amb cordes. De fet, es fa difícil reconèixer els dos turons entre les successives pujades i baixades. Però el camí està molt ben senyalitzat (no hi ha referència del quilometratge) i hi ha dos punts d’avituallament ben localitzats per a refer l’empenta; potser calia alguna cosa més consistent a l’arribada (líquids, fruites, coca i xocolata desfeta; però una botifarra hagués estat de primera!).

Una hora abans de l’inici de la cursa (les deu del matí) el termòmetre marcava a l’exterior cinc sota zero, sens dubte un bon argument per tornar-me’n al llit. Més tard la temperatura tampoc va pujar gaire més, sort que la temperatura corporal sí que ho va fer. La cursa va començar puntualment i ho va fer a un ritme trepidant segurament amb la intenció d’evitar l’embús dels corriols. Després, la cursa es va fragmentar en grups petits. Jo vaig anar fent amb la confiança de conèixer el recorregut, amb excepció de les dreceres marcades per a l’ocasió, i la prudència de la poca experiència en curses d’aquestes característiques. Vaig acabar ben mort, però molt satisfet per l’experiència.

Dues anècdotes: molt feliç d’acabar el sisè de la categoria (161è de la general), abans de saber que n’érem només deu! I també la presència de la Núria Picas, tota una celebritat a les contrades (per cert vaig coincidir fent el vermut al mateix lloc i no vegis la marxa que portava).

Feu lloc a l’agenda, doncs aquesta cursa s’ho val.

fot 038_450x600

 

You may also like...

Deixa un comentari