Carros de Foc, entrega núm. 5 (i darrera)!

Tot arriba a la seva fi, i que millor si es pot fer amb una bona traca final? Així que el darrer dia ens aixequem més ràpid que mai, per revisar que duem tot on toca i així poder posar-nos en marxa només esmorzar. Moment també de trucades i missatges, per fer saber a la gent que ens estima que en unes hores tornaríem a ser sans i estalvis a casa. He dit trucades i missatges? Siiiii, i és que a Colomina tenen bona cobertura, així que ens serveix per posar-nos una mica al dia del que ha succeït en el món aquests dies. O almenys el que ens expliquen… Tampoc massa doncs no ens podem despistar del que estem vivint aquí i ara. Per exemple unes torrades amb nocilla que ens faran anar com un cohet avui!

Avui després de dos dies sense trobar-nos cap refugi a mig camí si que en tindrem el de J. M. Blanc, que és l’últim que ens queda per visitar, i un dels que la gent més en parla. Ara bé, ja prevèiem que a l’altura que ens agafa de la ruta no ens servirà per dinar. Més aviat calculem que serà a l’altura del Monestero… La segona i última dificultat que haurem de superar en el dia d’avui. Precisament en aquest punt ens tornarem a separar en dos grups, el Richy i l’Albert buscaran un camí més llarg però que a priori segueix més pista i té menys desnivell i l’Alba, la Beátrice i qui escriu atacarem un dels colls dels que més en parlen després del Contraix. S’obre nota, avui ens mourem de sud cap a nord, així que pujarem i baixarem per les vessants respectives a diferència dels dos dies previs.

Etapa 5 Colomina - Ernest Mallafre

Si feu click aquí, trobareu informació de l’etapa de Colomina-J.M. Blanc-Ernest Mallafré, seguint l’itinerari “oficial”

ETAPA 5: Refugi Colomina (2420m) – Refugi Ernest Mallafré (1893m)
REFUGIS: Colomina, Josep Maria Blanc, Ernest Mallafré
COLLS: Collada de Saburó (amb Pas de l’Ós inclós), coll de Monestero.
KILOMETRATGE: 16,8
DESNIVELL + : 804m
DESNIVELL – : 1331m
DESNIVELL ACUMULAT: 2135m

De la fitxa se n’extreu que… és el dia que més desnivell acumulat tindrem. Al que a més li sumarem els 250m de baixada fins arribar al cotxe. Però precisament la majoria son de descens, que encara que amb la quantitat de pedra que hem trobat se’ns ha pogut fet en trams fins i tot més cansat que les pujades, el cert és que abans de començar ens dóna confiança. I batent el nostre rècord personal, quan encara falten cinc minuts per les vuit ja hem començat a moure’ns i anar a buscar la primera dificultat a superar, el coll de Saburó (2668m). Els primers 2kms del camí son molt amables, vorejant els estanys de Colomina i de Mar, amb un desnivell inapreciable, però just en aquest punt ens espera una de les sorpreses de la ruta…

IMG_2443

El pas de l’Ós, o com enrecordar-se d’un tram tan curt de camí!

El Pas de l’Ós! Dit d’una altra manera, com en 100m es poden guanyar 60m d’alçada. La veritat és que a mesura que t’apropes i el veus a la llunyania impressiona, doncs es tracta d’un pas estretíssim, però quan ja hi ets… Et deixa sense alé i sense paraules. Suposem que per evitar que la pedra quedés en molt mal estat (o precisament per combatre que això passés) van fer una estructura d’escales de blocs, però la veritat és que en més d’un indret el mal temps ha guanyat al manteniment que es fa del camí i arriba a fer més nosa que servei. Quina manera de començar la darrera etapa tu, quin aperitiu! El passem amb més pena que glòria, i amb les pulsacions pels núvols, sentint-nos això si imparables de nou. Així que al trobar-nos poc més endavant un cartell indicador que ens indica un sender que surt a mà esquerra cap a Ernest Mallafré (el nostre objectiu final) no tenim ni la més mínima intenció d’agafar-lo, hem de segellar a Blanc encara!

L’Estany de Saburó es troba en una zona de descans abans d’afrontar el darrer tram d’ascensió al coll homònim, i es tracta també de la primera zona en tota la ruta que ens sembla veritablement perdedora. Trobem diferents possibles camins, però cap sense la indicació del GR 11.20 que estem seguint en els primers kms de l’etapa d’avui. Així que ens parem a mirar el mapa, mentre alguns altres busquen marques als voltants… I apareixen una parella d’excursionistes més despistats que nosaltres! Ens diuen que ja havien passat abans per aquí i han donat la volta sense voler-ho. Apunt a navegants 2.0. en aquest indret el mapa us donarà la resposta correcta a l’enigma. El camí que heu de seguir és el que sembla baixar al llac i el voreja, com bé es pot veure en el mapa, minipunt per ell!

IMG_2451

L’Estany de Saburó, sembla emmirallar també als caminants, que perden la ruta en aquest punt.

Efectivament, un centenar de metres més endavant d’on havíem reemprés la marxa trobem les senyals blanca-i-vermella que buscàvem. Ara ja tornem a anar pel camí… I com si necessitem una comprovació aquest s’empina mala cosa i ens trobem de nou en una selva de blocs. Doncs bé, qüestió d’anar guanyant altura amb criteri i paciència. Cosa que tampoc tardarem massa a fer, de nou les fites ajuden moltíssim. El temps ens ajuda a disfrutar les vistes i a caminar amb alegria, al superar el Saburó ja estem a mig camí per arribar al nové refugi. Comencem a baixar, amb dos guardians d’excepció, després del Contraix els segons dos-mil nou-cents que passarem a tocar: el Saburó a la nostra esquerra (2906m) i la Mainera a l’esquerra (2910m).

No és extrany doncs, que el llac que és a l’ombra de tots dos i que ara veiem, es digui estany Gelat, molta calor no deu fer durant la majoria de l’any aquí dalt… És una de les típiques masses d’aigua pirinenques: ficat entre roques, profund i amb color negre que sembla dir, no te m’acostis. Nosaltres el passarem de llarg i uns minuts més endavant trobarem l’Estany de la Llastra, d’aspecte més amable i passat el qual ens trobarem l’espectacle del refugi Josep Maria Blanc. No hi hem arribat (ni molt menys, encara ens queda ben bé un kilòmetre per poder-nos aturar a les seves taules de pícnic) però tenim davant nostre la imatge, en viu i real, que tothom mostra quan parla d’ell. No és necessari afegir adjectius.

IMG_2472

Josep Maria Blanc, el refugi de postal.

Fotos, fotos i més fotos… Normals o saltant, fins i tot el Richy es suma a la moda d’aquests darrers, pensant que ja han acabat les sorpreses de Carros per ell. Ai las! Mai et fiis de la muntanya, sempre té alguna sorpresa per tu. Després de la visió d’anunci encarem un tram de baixada delicat, encara que amb l’emoció que duem se’ns passa rapidíssim. Passem per damunt de la presa que va servir per recrèixer l’Estany Negre de Peguera i després d’una curta zona trencacames (quan sembla que ja estàs, sempre n’apareix alguna d’aquestes) ja voregem els llacs de Trullo i Tort de Peguera, al mig del qual es troba el refugi, son les 11 i ja tenim un terç de l’etapa al sarró. Aquí novament es nota el pes de la civilització, menú del dia amb plats a elegir, wifi, terrasseta al sol…

I és que no és poca la gent que aprofita per deixar el cotxe a Espot i venir caminant fins aquest punt a passar el dia, menjar alguna cosa i cap avall! Sens dubte, el més turístic de tots els refugis als que hem anat. I que consti que s’ho tenen guanyat, vam demanar un entrepà de truita i ens el van fer bo-nís-sim! Això o que la gana fa miracles… Però nosaltres encara no hem acabat la feina i se’ns fan les dotze, així que en marxa! Aquí és necessari fer un apunt, si mireu el wikiloc que us adjuntava, veureu que per anar cap a Monestero desfant part del camí i busquen la indicació a l’altura del llac de la Llastra… Nosaltres vam fer una altra alternativa que ens van recomanar al refugi, i si us agrada descobrir nous paratges com a nosaltres, us la recomanem mil vegades més.

IMG_2478 IMG_2489

El Monestero, tan bucòlic a la vessant sud, tan amenaçador cap al nord.

Es tracta de seguir pel GR endavant fins a l’altura de la presa de l’estany Tort de Peguera i allà prendre el camí que surt a mà esquerra. Pareu-hi compte! No està indicat i si no t’hi fixes pots passar sense veure les fites, com ens va passar a nosaltres que vam fer part de la baixada de la pista que va cap a Espot abans de refer el camí. Pista que si que van prendre el Richy i l’Albert, a priori anant directament el poble, i després de fer aquest bucle per la meva insistència (ho sento capi!). Ara ja si, anem encarats cap al coll de Monestero (2716m) últim gran colós a vèncer abans de tancar una volta que vam començar cinc dies abans. Quines ganes! I la veritat és que aquesta vessant sud (més aviat est) del coll és preciosa, especialment en el seu primer tram, potser el pas on hem xalat més.

Passats els 2500m d’altura però, la cosa ja es va quedant més pelada i veiem com les dues puntes que protegeixen el coll criden fortament la nostra atenció. A la nostra dreta queda el que li dóna nom, el pic de Monestero (2877m) però el que ho fa amb força magnètica és el de l’esquerra, el famós pic de Peguera (2980m), no sols per la seva imponent alçada, sinó per la presència piramidal i amenaçadora que té en aquesta orientació. Un corredor, ens avança i ens pregunta si coneixem la via per ascendre’l des d’aquest coll, car ell l’ha fet, però sempre des del pas veí de Peguera (el que fareu si us heu desviat després del Pas de l’Ós cap a Ernest Mallafré). El veurem com una punteta vermella com prova de fer cim més endavant, però nosaltres no podem, que encara hem d’anar a recollir els nostres companys i un llarg viatge a la gran ciutat, Peguera quedes a la nostra llista de coses a fer l’any vinent!

IMG_2509

A mesura que baixem la vall ens regala paisatges espectaculars, com l’Estany de Monestero.

I ja hi som! Com canvia la història a l’altra vessant… És aproximadament dos quarts de dues, pel que decidim que ara és el moment de dinar per afrontar després una baixada que promet ser divertida, hem de perdre 823m fins arribar a Ernest Mallafré i 1078m per arribar al cotxe. Serà un bon postre sens dubte. El que és clar és que el mos ha permès a una parella amb la que havíem sortit de Blanc que s’afegeixi a nosaltres en la baixada. Tarteraaa! I així el que semblava tan amenaçador ha estat vençut, clavant talons se’ns ha fet fins i tot divertida, ara avancem entre una zona de blocs i al girar el cap veiem, ja!, que el Peguera des d’aquí no sembla tan terrible. Però que tornarem per fer-lo, d’això no hi ha dubte.

El descens és vertiginós en aquests primers kilòmetres i sols començarà a ser un pèl més suau al arribar al llac de Monestero. Enrera deixem els primers rierols i l’arribada del camí que creuava pel coll de Peguera. Per davant encara tres llargs kilòmetres, encara que la visió, encara llunyana però inconfusible, dels Encantats ens diuen que si, que estem cada cop més a prop de fer-ho. La vegetació abundant va deixant lloc també pels arbres, el riu de Monestero va guanyant en cabal i la vall sembla tancar-se sobre nostre. De veritat, que acabar a Ernest Mallafré té un premi espectacular. el darrer tram de la baixada és molt i molt bonic. Fins i tot trobem algun gorg on hagués estat genial refrescar les cames, però el temps si que no para el seu viatge…

IMG_20150826_170022

Nou refugis, deu segells, innombrables estones compartides, tanquem el cercle de Carros de Foc en cinc dies, ara a descansar i preparar-na la propera.

Després de minuts de companyia, l’abandonem, per tenir una catifa verda sota els peus. No sabem com dir-ho però la presència del refugi es sent a l’aire. Sabem que ho tenim. Trec la càmera i gravem el moment, estem eufòrics. I aleshores quan la giro per enfocar la petita caseta blanca que és al peu dels Encantats… Veiem que aquell que celebra la nostra arribada al fons és l’Albert! L’Alba arrenca a córrer, jo hi vaig darrera, i la Beátrice que té més seny també procura no quedar-se enrere. El Richy també apareix i… Els següents minuts son indescriptibles! Per on heu vingut per arribar aquí? Fa molt que heu arribat? Ja ho tenim! Ens poses unes cerveses? I segueixen fotos i brindis. Se’ns han fet les cinc de la tarda, però la veritat és que en aquest moment ens és igual. Hem omplert la carta de ruta, però sobretot l’ànima.

En un moment de realisme recordem que encara ens queden poc més de 4kms per arribar al parking. Així que comencem a baixar a bon ritme i fent-la petar. Resulta que els nostres dos companys sabien que hi havia d’haver una manera alternativa d’arribar-hi rodejant Sant Maurici. I afegint 7-8kms més… Han volat! Acabaven d’arribar, perquè patien que no arribant abans que nosaltres haguèssim baixat directament al cotxe. I així els hem trobat al refugi, de sorpresa, el tancament perfecte a la ruta. Aleshores, pam!, davant els nostres ulls un home que pujava ha caigut. Altra gent que ha vist la caiguda ja l’està ajudant a aixecar-se, duu un bon trau, però sembla que ha quedat en un ensurt. Ens assegurem abans de posar-nos en marxa, això ens recorda, que mai hem de perdre el món de vista!

IMG_2531

En el parking d’Aigüestortes, on tot comença, tot acaba!

I ara si que si! Ja entrem en el parking d’Aigüestortes! Ja ho tenim al sac! Ens queden unes quantes hores de cotxe per endavant, però això ja és el que menys ens importa… Carros de Foc ja forma part de la nostra vida i igual que Cavalls estem segurs que serà un trampolí per aquest any seguim fent molta muntanya. O tota la que poguem. Aquest medi ens fa sentir bé i ens carrega d’energia pel nostre dia a dia. Richy, la teva superació, tots els dies, ha sigut el millor ensenyament que hem pogut extreure d’aquests cinc dies, gràcies! Beátrice, conèixe’t ha sigut genial, es nota que a la muntanya et sents com a casa, que disfrutes sobretot dels moments, dels espais, gent que et fa valorar el silenci i la calma com tu fas és un regal.

Alba, podria dir que ets una altra que la que va fer Carros ara fa un any, però seria un tòpic, simplement ens soprens cada dia més aprofitant el teu potencial, del que només ens podem fer una idea, perquè ningú sap ben bé fins on pots arribar, espero seguir compartint aquest procés molt temps més! I Albert, per culpa teva va nèixer aquest grup a Cavalls, amb tu ens sentim més tranquils i confiats, però alhora xalem d’allò més. A part he de dir que aquests dies has demostrat molt més… Per mil i una històries que hem tingut has demostrat fer honor al nom de Capi amb el que et coneixem. 40 hores i 45 min en camí des de que vam deixar el cotxe, 31 hores 15 min en moviment, ens contemplen, 84km i 10670m de desnivell acumulat, però aquesta història és molt més que això.

You may also like...

Deixa un comentari