LA LLAGOSTA: una cursa terapéutica

He trigat quatre anys a tornar a La Llagosta, entremig hi ha hagut un seguit d’inconvenients físics. La intenció era retrobar bones sensacions després de l’enèsima lesió que –en aquesta ocasió- m’ha privat de participar a la darrera edició de la marató de BCN. Un cop dur de pair. I no m’he equivocat al triar la cita, perquè La Llagosta reuneix els ingredients bàsics perquè el corredor trobi tot allò que li cal.

llagosta

Jo sóc home d’emocions i m’agrada tastar l’empenta amb la que els clubs modestos organitzen les curses i aquesta cita, opino, que juga a la primera divisió. Els meus indicadors passen per dos paràmetres: el respecte i la il·lusió. El respecte és evident en la relació entre el preu i l’oferta de serveis i atencions (catorze euros per tres ampolles d’aigua, una llauna, un entrepà, l’inefable caldo, una samarreta de màniga llarga i un obsequi de l’empresa Lékué, a més a més dels serveis propis d’una cursa –guarda-roba, dutxes, lavabos- en unes instal·lacions àmplies). Clar que ja no hi ha la botifarra i podem obrir debat sobre la qualitat del disseny de la tècnica, tot i que després de veure la de la marató no sé què dir-vos!

Després està la il·lusió. Com es mesura? Amb el tracte, l’amabilitat, les cares d’homes i dones que mouen el tema amb la força de l’anonimat i que t’acullen amb la voluntat de que en guardis un bon record de l’experiència. Però també la preocupació per millorar les condicions físiques del circuit i altres aspectes de l’organització.

La Llagosta és una d’aquestes localitats del Vallès occidental clivellades per les vies de comunicació que connecten Barcelona arreu. Un territori desfigurat per la implantació de la indústria que li ha suposat una mutació radical del seu entorn. No cal comptar doncs amb cap atractiu de l’entorn i alhora, la proximitat amb la gran ciutat constitueix una repte per competir amb la oferta excessiva de curses de la capital. La Llagosta ofereix un circuit ràpid, entortolligat per carrers i camins sobris, sí és veritat però ràpid. No és cosa meva, hi ha altres masques que han fet marca en aquesta plaça. El circuit s’adapta a tots els nivells perquè deixa córrer i no és exigent. No hi vénen primeres espases, però hi ha un bon nivell sobretot per la presència de bons corredors de la comarca i d’altres indrets. En aquesta ocasió hi corria el veterà Benito Ojeda.

Per altra banda, l’organització ha deixat de pertànyer a la Lliga Championchip i ha optat per l’empresa de cronometratge EOS. No deu haver estat una decisió senzilla. Jo m’ensumo que hi ha tomàquet, però en desconec els motius. Inevitablement la Lliga estimula al nombre creixent de nous clubs que cerquen en la classificació un efecte motivador, quedar-se al marge vol dir tenir les coses clares. Per aquesta raó em faig dues preguntes. En primer lloc: el monopoli hi té res a veure amb l’encariment de les curses? I després: obeeix a una conseqüència del conflicte entre la federació d’atletisme i l’organització de les curses populars liderades per la Lliga? Són cabòries de desenfeinat, doncs mentre corria no hi havia gaire cosa on badar i entretenir la mirada.

També vaig tenir l’oportunitat de coincidir i saludar l’Òscar un altre membre de l’equip masca a qui no coneixia. Vam intercanviar expectatives abans de sortir i a l’arribada, les realitats. Malauradament en el seu cas, no va poder finalitzar la cursa.

En fi una jornada de primera, guarnida per un sol agradable i només a restar –potser- una mica massa d’humitat per al meu gust. En el sac individual: bones sensacions i la satisfacció de la recuperació (setzè de la categoria M5).

Carles Rosell

You may also like...

2 Responses

  1. Jaumega escrigué:

    Enhorabona Carles, quina alegria tornar a llegir les teves cròniques, pero millor encara veure’t recuperat.

  2. orozco escrigué:

    Me’n alegro molt que t’hagis recuperat. I de la crònica, què podem dir? Excels!

Deixa un comentari