I Cursa dels Cellers (o el Monsieur Massó de les vinyes)

“La meta és el fi, el temps és relatiu”

Dissabte 14 de Juny. Calor, molta calor. Companyia millor. Ganes un munt! I bons motius. Es tancava el repte #CorreAmbElCorSincer  que he realitzat per donar a conéixer els amics de Família d’Hetauda. I què millor que fer-ho en una cursa en la que hi eren presents, com era la Cursa dels Cellers. En un dels pobles on també reben el suport i l’afecte de la seva gent. A més diuen que fan uns calçots…

I és que com em deia el meu amic Marcos, ciclista i ocasional (molt ocasional :P) corredor d’ACMM, aquests indrets tenen un sabor especial! I també les festes que munten. Així que quan l’Adri em va comentar d’una cursa de muntanya, de poc desnivell, entre vinyes, gairebé sense asfalt… Em vaig dir anem-nos-en! I ha valgut la pena, vejam si a la propera li donem un color més lila. I també us vull a vosaltres dos dintre upeceros! ;)

_DSC5147b

Activitats pels nens, durant tot el matí, dinar popular, visites als cellers… I bossa d’obsequis ben maca, on no podia faltar l’ampolla de vi o cava. Diuen els que estaven allà que va ser un espectacle la paella! Diuen perquè, ben acompanyat per la Judith vam arribar amb tot just una hora abans de la sortida, que era a les 17h. La calor per aquestes époques de l’any ja sol treure el nas, i organitzador previngut val per dos, crec que aquesta hauria de ser cap a les 19h, doncs els dies son llargs i no ens hem de preocupar per la falta de llum.

En el nostre cas a més hem tingut la mala sort de coincidir amb el dia (o un dels dies) més caluros(os) del que portem d’any. Ara bé, uns núvols amenaçadors i un ventet molt agradable ens feien ser optimistes. Tant, que quan en el briefing d’abans de la sortida ens deien que el recorregut s’havia reduït un parell de kms i escaig feia una mica de ràbia… Pocs minuts després ho agrairíem però! Moment de petar la xerrada i fer fotos amb els ja anomenats i també amb un crack com en Pau, que bo tornar-te a veure tan bé després de l’ensurt de la Parcel·lària!

_DSC5149

I sense voler-ho ni saber-ho ens posem en marxa! Primer km de baixada, de seguida agafem el camí i va de baixada, pel que em puc permetre el luxe de seguir el noi de la gorra vermella, fins que comença a planejar on el deixo anar, encara que el mal ja està fet… A ritme de 10000, com l’inici semblava fàcil… I en el moment en que deixem la protecció dels arbres, els núvols també decideixen marxar, com tocarà patir. Sols un minut més tard la boca seca m’ho confirma, i tots els litres que m’he fotut aquests dies?

Amb prou feines acabem de començar i ja tenim a Monsieur Massó fent de les seves… I el pitjor és que no he estat capaç de veure a l’home del Mazo actuant! Però ja m’ha tocat. A la primera pujada seriosa ja camino. M’avituallo bé al primer punt d’aigua i isotònica, però el sol segueix fent de les seves, la primera zona de vinyes és preciosa, però per l’acció de l’astre rei es fa inacable. Això em fa canviar el xip, mode competitiu off, mode supervivència on. L’objectiu arribar el millor possible a meta.

_DSC5156

Torno al tema dels avituallaments, impecables. Això no son avituallaments, son banquets. Voluntaris que t’animen, fan broma, amb aliment i beguda preparats per tots els corredors i corredores, que t’aboquen garrafes per lluitar contra el pes de la calor, taronges, plàtans, vi, cava, isotònica, aigua, gels… Va ser la nostra salvació, gairebé tots els participants vam aconseguir arribar fins al final, sense ells ves a saber quants hauríem plegat. Cal dir però que està molt bé que cada 2-3km tinguem líquid a l’inici, però al final 5k sense va ser matador, segon punt per aconseguir la cursa perfecta.

Molt ben marcat i aconseguit el tema del recorregut, qui diu que a l’Anoia no hi ha boscos i pujades? Tres zones precioses en les que a més passem sens dubte els millors moments, embolcallats per la sombra protectora dels arbres i disfrutant dels paisatges que s’obren al nostre pas. Només cal parar atenció a les cintes i les marques al terra que ha col·locat l’organització per no perdre la ruta. Malgrat tot, en alguna bifurcació no hagués estat de més alguna persona de l’organització, em consta que més d’un corredor va haver de fer anada i tornada per errar en la decisió!

10349062_821867967833102_3753523910881101891_n

I l’evolució de la cursa? Al km6 en la primera “zona d’ombra” ja em notava molt poc fluïd, quasi més caminant que corrent, i els companys de viatge es van estabilitzant. I és que durant una estona només veia que em passava gent! Del 10 al 30 en un tres i no res jajaja. En aquest punt és on primer em trobava amb en Pau, del NoTeParesTeam que es convertirà en un dels puntals per acabar la cursa. I és que el parlar i anar en companyia, més si aquesta és bona, ens ajuda a aconseguir l’objectiu i ens fa molt més amé el camí. Felicitar també l’Erika, segona fèmina, pel seu bon humor i cap, bravo!

Les sensacions son tan dolentes que a les zones planeres també em cal parar a caminar. L’home del mazo amb el seu aliat l’astre solar segueixen percutint sobre les sobres víctimes. Quin patiment! Cada km sense parar és un gran entrenament mental… Sort de trobar la segona zona fresca, que és llarga i està refrescada pels darrers avituallaments. Tal és el punt que en el darrer avituallament em demano una copa de cava i compartim un brindis amb altres corredors. Va per tu Monsieur Massó! Aquest riu per sota el nas, i és que el millor està per arribar… Ens queden aquests cinc kms, espectacle per a tots els gustos.

DSCF2371

En aquest punt ja m’he quedat a soles amb en Pau. Quin gran tipus! Anem a un ritme còmode, petant la xerrada, disfrutant dels darrers metres de la cursa dels cellers, fins que se’ns afegeix una nova companyia. I va a quatre potes! No, no és cap atleta extenuat, és un gos que ja ens acompanyarà fins a meta. Nano, ja ens podries prestar unes poques de les teves energies… Això si que és anar fàcil! Aquí és on descobreixo el nou repte del meu company del NoTePares, Triatló de Vitòria, serà un èxit d’això n’estic segur ;).

La conversa és amena i em fa oblidar que vaig buit… Fins que el cos diu que ja no pot més. En Pau va sencer, pel que li dic que tiri endavant. En un gest que li agraeixo em diu “no hi ha pressa, en un moment arribem” i decideix esperar-me. Que gran. Disfrutem uns segons de la cascada i tornem a agafar la marxeta, però cada cop camino més i corro menys… I patapam! A 500m de meta, els dos quadriceps diuen que fins aquí, m’estiro al terra per no poder ni caminar. Novament convido al mestre de cerimònies del #swimaciegas que tiri endavant, però altre cop es queda amb mi, m’ajuda a estirar i el veig decidit a fer via plegats fins la bandera a quadres.

_DSC5179b

Uf! Pell de gallina! He aprés molt avui, així que arribant a meta no puc estar-me més que agraïr-li, gràcies Pau! I felicitar a l’altre Pau, que arriba vuité de la general i s’enduú el premi de categories, que gran ets! I a la Judith, la Marató del Priorat està més a prop, avui era una prova de foc. I l’has passat amb nota. Felicitats a tota la resta de participants, avui arribar ja era tot un èxit. I el banquet es repeteix a meta, molt i molt bona organització, repetirem i aquest cop no ens perdrem la paella, tot per 13 euros!

Mai havia patit en una cursa, però alhora poques vegades n’havia disfrutat tant de cap, home del mazo m’has colpejat, però ara tinc més ganes que mai de córrer, la pròxima els 1000+400+100m per recollir fons per la investigació de l’ELA vejam com respon el cos!

 

You may also like...

Deixa un comentari